Va sentir unes passes i
va somriure. Sabia pel soroll que era en Nel pujant les escales. La porta de
l’habitació es va obrir i la llum d’una llàntia va il·luminar l’estança. En Nel
va entrar, encara amb la bata de dormir. Els cabells blancs deixats anar li
arribaven per sota de les espatlles. Va sospirar en veure la Sífara asseguda al
llit.
—Un
altre malson, senyoreta?
En
Nel es va acostar a ella. Va deixar la llàntia sobre la tauleta i va seure al
llit.
La
Sífara va fer que si. Va deixar anar la manta a poc a poc, tenia els dits
adolorits.
En
Nel li va passar la mà pel front i li va apartar els cabells rojos de la cara.
—Sobre
la seva mare?
La
Sífara es va fixar que les arrugues que envoltaven els ulls d’en Nel semblaven
més profundes. Va pressionar els llavis i va negar amb el cap.
—No
ho sé —va sospirar i va abaixar la mirada— ja no me’n recordo.
En
Nel va somriure i va sospirar.
—Bé
—es va aixecar del llit— no passa res. Només fa una setmana que està fora. No
patiu per ella, la senyora Dàlia estarà bé.
La
Sífara va assentir mentre en Nel s’acostava a la finestra per obrir els
porticons.
L’aire fred va entrar a
l’habitació i la Sífara es va alçar la manta fins a sota el coll. Sense que en
Nel la veies, va agafar el penjoll de sobre el llibre de contes que hi havia a
la tauleta de nit de l’altre costat.
Abocat a la finestra, en Nel
va arronsar les celles. Després es a tirar una mica endarrere i va negar amb el
cap.
Es va girar cap a la
Sífara, que amagava el penjoll sota la manta, i va agafar la llàntia de sobre
la tauleta.
—El
cel s’està enfosquint —la va advertir, mirava cap a la finestra de reüll—.
Podríeu aprofitar per sortir amb la Ilargia abans que plogui.
La
Sífara no va dir res.
—Quan
baixi ja tindrà l’esmorzar a taula, senyoreta.
Sense
apartar els ulls de la finestra, en Nel va sortir.
—Després
li hauré d’arreglar aquest cavell —va sentir que rondinava pel passadís.
Quan
va sentir els seves passes baixar les escales, la Sífara es va
treure la manta de sobre i va baixar del llit. Fregava els dits del peu per
sobre la catifa de llana, suau, i a racons, una mica aspre. Es va posar el
penjoll i el va pressionar sobre el pit. Amb un grinyol, va sobrir el baül dels
peus del llit i en va treure un vestit i uns enagos.
Després de calçar-se les
botes, es va acostar a la finestra. El sol tot just despuntava per darrere les
muntanyes. Davant de la casa, els camps eren coberts per una capa fina de
boira. La Sífara fregava els dits sobre l’ampit de pedra ennegrida de la
finestra. Li agradava el tacte rugós i encara una mica oliós de la pedra
cremada. El gran roure quedava al seu costat. Si estirava molt el braç,
arribaria a tocar branques amb els dits.
Un cop d’aire fred va picar contra les seves galtes. Va respirar fons. La boira que cobria els camps va començar a escampar amb els primers raigs de sol.
La Sífara va fixar la
vista en un punt. Li havia semblat veure alguna cosa que es movia a prop del
camí dels plataners, al prat més pròxim a la casa. Quan la boira va escampar
una mica més, va veure una figura que es quedava quieta. Tenia la forma de
guineu, tot i que era molt més grossa, i les orelles massa llargues. La Sífara
es va tirar endavant, pressionava els dits contra la pedra. No podia ser una
guineu, devia ser poc més petit que un cavall.
Quan la boira va desaparèixer del tot, la va veure bé. Era una guineu gegant, asseguda al mig del prat. Quan els raig de sol van arribar fins a ella, la Sífara es va adonar que el pelatge que havia cregut fosc, era blau. Va aguantar la respiració. Li brillava el pèl, i darrere seu es movien les dues cues. Era una meissa, com les de les llegendes. Criatures màgiques que acompanyaven a les bruixes, quan els dracs encara habitaven Rigel.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada